Observatori

L’agost, ja a mitjans de mes, dóna per a l’arqueologia, la personal, la que ens fa recordar lectures de fa temps, mig closes -admiraria conèixer algú que és capaç de llegir un llibre fins al final, tancar la contracoberta amb la certesa d’una feina acabada-, sols perquè són encletxes que ens permeten refer el passat.
Badant per Internet he descobert que la revista A parte rei ha tancat. Traspassa el negoci a Youtube i això ja va un poc més enllà dels meus gustos. Al darrer quadern hi ha un article sobre Deleuze. És una mena de resum concís del llibre, marcant el conceptes centrals. Els centrals són ‘desig’ i ‘màquina’. Junt fan ‘màquina del desig’.
Potser seria millor dir ‘maquinària’. ‘Màquina’ me sona a constructe, aparell empaquetat, amb instruccions d’ús. Crec que el concepte, e canvi, és més aquós. La màquina de Deleuze se va produint, organitzant, gastant, re-organitzant, sense que amb tot i això quedi més clar l’ús, el per a què, l’objectiu de producció.
Dos records: 1. quan s’esmenta el límit, el traspàs del límit que la màquina-desig intenta una i altra vegada, -en aquest intent pren vida, s’organitza, se re-construeix- he recordat Derrida: l’impossible, l’infinit. 2. la maquinària funciona contra, en un -pensat socialment- impossible contra, de forma que l’estratègia està pendent dels punts de fuita, el que me recorda Badiou. Derrida i Badiou pertanyen al mateix discipulat de Deleuze.
El ressenyador acaba amb una advertència negativa. La maquinària-desig pot també produir -deixar-se seduir, investir- per mort, ferida, abús. És a dir, pot fer impossible l’ètica. Record que en alguna part se relacionava la cultura dels post-68 amb la manca de ‘moralitat’, l’arrel, en concret, dels abusos de nins. No diria que no. Al cap i a la fi estàvem parlant de tècnica, tal com Hitler parlava també de tècnica. La màquina perfecte , semblaria, és aquella que produeix sense límit, on, aquest cop, el límit vendria senyalat per allò que la màquina ‘ha de’, té ‘l’obligació’, imposada pel maquinista, de produir. La màquina perfecte, molt més encara la maquinària perfecte, no té fi-nalitat, pot fer tot el que vulgui.
Després, hem hagut d’aprendre a definir-nos per la vulnerabilitat.

Som a la darrera setmana del Ramadan. I com és ja habitual s’han escrit moltes coses a la premsa. Me crida l’atenció que quasi totes molt respectuosos i fins i tot laudatòries. N’estic content, però no em puc deixar de fer una pregunta: per què aquesta diferència de llenguatge entre el d’ara i el de quan se sol referir a les festes cristianes de Nadal o Setmana Santa?

Deixant de costat la meva opinió molt personal sobre la incultura i la poca educació dels periodistes en general, el primer que se me presenta com a hipòtesi a considerar és aquesta: la poca serietat o el poc convenciment amb què els cristians celebren les seves festes.

I la sospita d’algunes conseqüències:

- la celebració del ramadan entre nosaltres fa culturalment acceptable una pràctica religiosa;

- potser un poc més de serietat per part dels cristians retornarà la respectabilitat a la seva pràctica religiosa.

En les circumstàncies que soportam sovinteja el consell d’identificar els corruptes i defugir la referència generalitzada a la corrupció. No ho crec suficient. Seria com parlar de griposos i callar la grip. I aixó seria mala teràpia. Si hi ha grip no basta aïllar els infectats. Cal prendre mesures ambientals, preventives, netejar a fons. Ara també caldria més voluntat per netejar les institucions. Ser un poc més crí­tics sobre el funcionament dels partits, sobre les normes de la seva presencia en les institucions, sobre els procediments de presa de decisions en l’administració, sobre el control de les mesures que s’adopten. Està bé defensar les institucions. Però no necessàriament tal com ara funcionen.