Observatori

Som a la darrera setmana del Ramadan. I com és ja habitual s’han escrit moltes coses a la premsa. Me crida l’atenció que quasi totes molt respectuosos i fins i tot laudatòries. N’estic content, però no em puc deixar de fer una pregunta: per què aquesta diferència de llenguatge entre el d’ara i el de quan se sol referir a les festes cristianes de Nadal o Setmana Santa?

Deixant de costat la meva opinió molt personal sobre la incultura i la poca educació dels periodistes en general, el primer que se me presenta com a hipòtesi a considerar és aquesta: la poca serietat o el poc convenciment amb què els cristians celebren les seves festes.

I la sospita d’algunes conseqüències:

- la celebració del ramadan entre nosaltres fa culturalment acceptable una pràctica religiosa;

- potser un poc més de serietat per part dels cristians retornarà la respectabilitat a la seva pràctica religiosa.

En les circumstàncies que soportam sovinteja el consell d’identificar els corruptes i defugir la referència generalitzada a la corrupció. No ho crec suficient. Seria com parlar de griposos i callar la grip. I aixó seria mala teràpia. Si hi ha grip no basta aïllar els infectats. Cal prendre mesures ambientals, preventives, netejar a fons. Ara també caldria més voluntat per netejar les institucions. Ser un poc més crí­tics sobre el funcionament dels partits, sobre les normes de la seva presencia en les institucions, sobre els procediments de presa de decisions en l’administració, sobre el control de les mesures que s’adopten. Està bé defensar les institucions. Però no necessàriament tal com ara funcionen.

Hi ha hagut problemes, me diuen, per consultar els dos darrers apunts. Per aquells que amb tanta amabilitat s’han interessat pel seu continguts, reprodueixo de bell nou el darrer.
Fa pocs dies vaig comentar:

** La creu: condemnada o salvada?

La sentència ha fet córrer povalades de tinta. Opinions de tots els colors. No estic massa d’humor per afegir-me a la processó. Però quasi estic per donar gràcies.

Gràcies perquè impedeixen que la creu sia un dibuix més de la paret.

Gràcies perquè ara podem reivindicar la creu com a signe d’identitat.

Gràcies per reconèixer de forma tan solemne que per a molts la creu no és buida de significat.

Gràcies perquè ja mai més la creu presideixi la comèdia dels polí­tics de torn.

Ara podrem tornar a cantar ben fort: Vexilla regis prodeunt!