Observatori

Som a la darrera setmana del Ramadan. I com és ja habitual s’han escrit moltes coses a la premsa. Me crida l’atenció que quasi totes molt respectuosos i fins i tot laudatòries. N’estic content, però no em puc deixar de fer una pregunta: per què aquesta diferència de llenguatge entre el d’ara i el de quan se sol referir a les festes cristianes de Nadal o Setmana Santa?

Deixant de costat la meva opinió molt personal sobre la incultura i la poca educació dels periodistes en general, el primer que se me presenta com a hipòtesi a considerar és aquesta: la poca serietat o el poc convenciment amb què els cristians celebren les seves festes.

I la sospita d’algunes conseqüències:

- la celebració del ramadan entre nosaltres fa culturalment acceptable una pràctica religiosa;

- potser un poc més de serietat per part dels cristians retornarà la respectabilitat a la seva pràctica religiosa.

Fa alguns dies que els diaris parlen d’unes manifestacions del cardenal Martini (ex-president de la universitat Gregoriana, ex-arquebisbe de Milan) i d’un llibre seu de pròxima publicació. Com és usual entre periodistes se destaquen frases crítiques i opcions rupturistes. D’això ja no val la pena parlar-ne. Però davant les referències a Luter, a l’Església pobra, al celibat opcional, al sacerdoci de la dona… irresistiblament sorgeix la pregunta: Per què ara? Per què les bones idees apareixen sempre en els testaments?

Haurem de cercar nom per aquesta sÃíndrome.

Vos he de dir que els pocs moments que em puc permetre de televisió els dedic en sa major part als documentals. Avui m’ha tocat un reportatge, crec que de factura alemanya, sobre els nòmades de l’Altai. Una regió mongola, veïnada del desert de Gobi. Terra de molt de fred, muntanyes altes i neu tot el voltant. El fil conductor era la caça amb l’àguila. Una art que vaig aprendre a estimar amb el tractat sobre les aus de caça que escrigué Frederic de Sicília. En la conjunció de caçador i au resulta intrigant esbrinar si és l’au que se torna humana, o és la persona que se recorda animal.

El fet és que els autors del reportatge – ara ve la raó del títol – ritmaren la narració intercalant fragments dels cant de la Sibil·la. De primeres me va sonar com a molt anacrònic – és a dir fora de lloc. Però, després de sentir tres o quatre vegades el ritme punyent vessar sobre l’estepa coberta de neu, acompanyar el vol majestàtic de l’au  ullant la presa o enlairar-se cap els cimals  gelats, vaig percebre que no hi desdeia gens ni mica.

Bé, fins aquí no és res més que l’apropiació d’un espai extern, el desert de l’Altai, amb una idea pròpia, la Sibil·la. Colonialisme, si voleu.  Però, i quan escoltam cantar la Sibil·la, no sentim tanmateix que som posseïts per una certa veu externa? Que entre l’origen de la veu i el cant actual hi ha un espai de temps que ja no ens pertany del tot?

Potser que els conflictes culturals neixin de la voluntat d’esborrar aquests espais. Ens és necessari deixar espais buits, no sotmesos als nostre control, ni al de l’altre. Espais que se resisteixin al desig, sempre colonialista, de la pròpia identitat. Espais no colonitzats on sia sols possible la geografia per consens.