Observatori

Un temps massa llarg de silenci, me diuen alguns amics. Per a mi és un senyal de la perplexitat de sempre, a estones més greu. I en concret la perplexitat sobre la incomunicació resultant del creixement dels mitjans per comunicar-nos.

Dos símptomes recollits avui mateix de la premsa, via internet. A una banda se queixen que sobre un mateix fet (el judici pel 11-M), on les declaracions són preses en protocol, les versions puguin ser diametralment oposades. Un altre se refereix a un comunicat de la comunitat de la “parròquia roja”, la parròquia de Madrid que ha estat la notícia de la Setmana Santa, on demanen als mitjans de comunicació que els deixin en pau, que els deixin retornar a la seva activitat i a l’acollida de persones que ara s’ha vist interrompuda per l’allau mediàtic. I, segons diu la informació, se queixen d’algunes interpretacions, en to de befa, sobre temes que pertanyen a allò més íntim de la seva fe.

Si això és així… Perquè, escalivats i enganyats tantes vegades, hem de suposar que, no tot, però al manco una part del que ens escriven, guarda alguna semblança amb la realitat. I si això és així… en un cas els mitjans no ens deixen arribar al protocol, i en l’altre han perpetrat la difamació i l’escarni de la dignitat de les persones.

Potser me recomanareu canviar de fonts d’informació. Simplement.

** Justament n’havíem parlat ahir vespre a classe. El diàleg, llarg i animat, ens havia dut del textos i dels seus marges a la qüestió de la superació de l’escrit per la imatge. Tot això ben adobat amb espècies chez Derrida. Jo m’havia inclinat per respondre que trobava que, ara per ara, la imatge encara és del tot textual, funciona encara com a text, amb els seus marges, amb la seva càrrega d’estaticitat, parcialitat i mentida. I m’havia recordat de la fotografia que, en el seu moment, havia fet la volta al món i ara, fa pocs dies, havia estat elegida millor foto de la premsa de 2006.
M’estic referint a la fotografia d’aquella colla de joves libanesos que, amb cotxe descapotable i pinta de turistes rics, fotografiaven amb els seus mòvils les resultes de la guerra. Gairebé per unanimitat tots els diaris ens oferiren els comentaris de la divisió del Líban entre cristians rics i musulmans pobres, entre polítiques de minories, i fins i tot de les arrels ètiques d’un conflicte armat.

Ara no diré que aquells comentaris me semblassin erronis. A tot estirar me semblaren exagerats. Recordava i record ben bé la diferència entre els cercles de maronites rics, o no tant, però encara amb les seves cases a la montanya, tal com si fóssim a la Costa francesa, i les barriades mulsumanes, amb runes de guerres de feia vint anys, un descampat amb tots els autobusos de la ciutat cremats de feia decennis, o l’explanada de la Bekaa amb poblets miserables i les més miserables barrraques de l’exèrcit sirià d’ocupació (bé, ells deien de protecció dels immigrants sirians). I constatava també la capacitat de convivència, la voluntat comuna de reconstruir – per enèsima vegada – la seva societat, la cultura que fa poc més de cent anys havia fet possible les primeres propostes d’un islam modern.

Tornem a la foto. Ara ens diuen que en realitat se tractava d’un grup de desplaçats per la guerra, treballadors d’hotel, que havien manllevat un cotxe i anaven a veure què quedava dels seus pisos.

Què ha canviat? La imatge no. El marge? Quin marge? Tampoc el marge de la foto. Possiblement no ha canviat res, perquè els marges són nostres, el comentari a peu de foto reprodueix en cada cas la nostra estructura mental – i ens guardarem bé de que una simple imatge el posi en qüestió!

I el mateix amb els textos. Tota la maquinària hermenèutica que hem inventat és el blindatge de les nostres estructures mentals – i no sols mentals. Ben sovint.

** No tenc massa paraules per comentar aquesta imatge que avui he trobat mentre cercava altres coses. No m’ha esgarrifat sols pels cops de peu. És la presa en directe amb els mòvils. Hi ha una indecència extrema en el gest. La indecència per després poder comentar: Jo hi era! O per passar-ho immediatament a algú: Ho veus que l’hem feta!

És per aquesta mateixa indecència que cada cop més me fa basques la televisió; fins i tot els diaris. Pel cap més lleu, aquesta immediatesa dificulta la comprensió, perquè prescindeix de tota circumstància. I pel cap més greu, se col·loca part damunt la vida de la persona.

És la meva sospita: a més immediatesa, menys capacitat de comprensió. I així serà sempre més potent la indecència.

PS. No he estat capaç de retrobar l’adreça d’on he copiat la imatge. Això és una contravenció al codi dels internautes. En deman excuses.