Observatori

** Respostes de l’islam

Les respostes ‘de masses’ ja les coneixen tots per la televisió i per la premsa. I les respostes, que se multipliquen com a bolets pels diaris, són massa per fer-ne una triadella. Un tret general, però, és que segueixen sense entrar en la qüestió: una referència marginal en explicar les dificultats de la cultura europea per continuar essent creient. És un poc el que diu el jesuïta Samir, encara que me sembla, diguem, càndid, perquè d’allò que un pot pensar sia necessari i convenient a l’islam, i allò que de veres és possible realitzar en les condicions actuals, hi van moltes però moltes passes.

Més m’interessa la resposta d’un destacat dirigent de l’islam actual: Yusuf al-Qaradawi, per la seva anterior pertanença al Germans musulmans i la seva activitat actual en els mitjans de comunicació. De moment he vist un resum del seu sermó del divendres i probablement tornarà encara sobre el tema amb més amplitud. El sermó no ofereix cap sorpresa. Els arguments són els mateixos de fa set segles i els trobam en tots els apologistes musulmans. I diria que Qaradawi els reprén sense caure en els extremismes de l’islam reformat [recordau que en l'islam això vol dir extrem conservador] modern.

En particular, he d’anotar – amb satisfacció? – que ve a confirmar el que deia en la nota d’ahir: el problema és la definició de Déu. Per això, un dels arguments de més pes, que pot adduir Qaradawi, és l’error cristià de confessar un Déu fet home, un Déu al qui li afecta la història. Per tot el demés, la racionalitat, el sí o el no a la guerra santa, la força cultural i social de l’islam, etc. hi cap la discussió, les interpretacions dels textos, el retret de fets històrics. Sobre la definició de Déu, però, no hi cap discussió possible. Ni de part seva, ni de part nostra.

[Tal volta un dia exposaré la meva opinió sobre el fracàs de Ramon Llull per no haver comprés aquest punt o per pensar que era fàcil de solucionar]

** Oriana Fallaci

Ha estat una coincidència ben curiosa. La polèmica del discurs ha sorgit tot just Oriana Fallaci acabava de morir. Possiblement el seu enfrontament radical amb la manera de conviure amb l’islam, per part de la societat occidental, patia per manca de rigor analítica. La malaltia i l’aïllament d’aquests darrers anys li donaven, potser, una imatge de la realitat distorsionada pels mitjans de comunicació, en tant que única font d’informació. Les dades que manejava, els fets que vivia, no bastaven per emetre un judici i proposar solucions del tot justes. Però la seva denùncia, una mica profètica, no pot ésser oblidada tan fàcilment, com sembla haver fet l’opinió pública en general.

Aconsell repassar la seva biografia i llegir el seu últim treball publicat.

Els dies que han passat sense comentaris, la mandra de finals d’estiu i també l’excés de notícies arran del discurs del Papa a Ratisbona, pesen a l’hora de voler dir alguna cosa més. Se m’ocorr això: pocs discursos sobre l’Edat Mitja havien estat tan celebrats!

Perquè el discurs és, en bona part, un comentari a la història de la teologia medieval, en el context d’una exposició sobre l’evolució de la doctrina cristiana i la seva relació amb la cultura. Més en concret sobre la idea cristiana de Déu desenvolupada gràcies també a l’aportació cultural de Grècia. I un dels punts d’aquesta història és la formulació del respecte de Déu a la raó i a la llibertat de l’home, ben formulada en la teologia, encara que amb episodis d’una pràctica força contrària. Perquè també el cristianisme conegué les conversios imposades i el recurs a les armes. Un dels moments que serví per continuar aprofondint la qüestió fou precisament la discussió /diàleg /controvèrsia arran de l’aparició i expansió de l’islamisme. És aquí que el Papa cita un text medieval en què un emperador bizantí, amb llenguatge ofensiu, el que utilitzava l’època, posa la qüestió de la irracionalitat de la predicació de la guerra santa per part de Mahoma. El Papa ho cita, no parlant de l’Islam o de les religions, sinò per mostrar com, a pesar de tots els excesos, sempre se mantengué el principi de que allò que és contrari a la raó, no s’avé amb el concepte cristià de Déu.

El llenguatge d’aquest text medieval és el que ha encès la foguera. Els primers que aixecaren la veu ara reconeixen que no havien llegit el text sencer. I matisen les seves opinions.

Però, en realitat, cal demanar-se si, en conèixer l’argumentació, no tenen motius per cridar més fort. Perquè, diguem-ho clar, el papa romp un tabú generalitzat en la nostra cultura i fins dins la mateixa església catòlica: el tabú de que les tres grans religions monoteistes veneram el mateix Déu. I això no és ver.

Déu no és una gran x sense conceptes. Si un creu en Déu ho fa necessàriament a través d’un concepte. Les afirmacions sols tenen sentit si se fan sobre alguna cosa susceptible de definició. I en el cas de Déu, la definició cristiana recorr a conceptes ben concrets, històrics, com és aquesta fonamental: “Déu és el Pare de Jesucrist”. Ni la definició de Déu que pugui donar el jueu, ni molt manco la del musulmà, se semblen ni de prop a la definició que permet aquella afirmació fonamental del cristianisme. És, per això, una fal.làcia dir que parlam del mateix o que creim el mateix. Si continuam fent-ho és perquè en el fons ens referim a un x que en proprietat és inconcebible i al qui no li fan nosa qualsevol barret li volguem posar. I això no és cristianisme, sinó teisme vorejat d’agnosticisme i religió de la new age.

Hi ha encara una cosa més que hauria d’enfurir els musulmans, i potser sia el que els més “jefes” hauran percebut. I és que la tesis exposada pel Papa sobre la racionalitat de Déu, introduïda dins l’islam, esfondraria tot el sistema de poder establert. Per una cosa semblant, fa setcents anys, Averroes hagué de fugir i la seva memòria fou quasi esborrada de les històries de la cultura. L’islam actual, ho hem de tenir clar, és el resultat d’una reacció que va prendre força fa uns cent cinquanta anys. Una reacció recolzada amb la normativa literal del text corànic i una interpretació sectària dels grans mestres de l’islam, sectarisme flagrant sobretot en l’abús de l’ensenyament d’al-Gazali.

En net: un episodi més de la història actual. Un episodi, però, que podria fer elevar el nivell del diàleg / discussió / controvèrsia que irremeiablement hem de portar a terme. Si el resolem en fals, carregam un pes més sobre el futur.

No en sé la raó exacta, però la represa no resulta àgil. La culpa no deu ésser de la manca de notícies. Com per exemple:

Dependència

** És la paraula que se m’ocorr en fullejar els diaris de l’illa. Dos temes omplen les primeres planes: unes manifestacions a favor i en contra arran d’una piscina que era privada, que ara és pública, però segons els mesos… No me sorprèn que les xifres de manifestants passin de 300 a dos mil segons el diari que els compta. Me crida l’atenció, a canvi, que uns obertament i altres subreptíciament esmentin que molts eren ‘importats’. O sia, s’oferí un viatge d’estiu a Mallorca, con tal de participar en una cridòria. I això de la piscina – era la sessió de matinada – se reprodueix a la tarda, durant la romeria a la Real. Per un brot d’alfabaguera beneïda!

O sia: que ni per cridar ens bastam els mallorquins. Com en tantes altres coses necessitam que la feina ens la facin els forasters.

** Per contra, podríem pensar que no, que no és així. Per això, aquest mateix dia, en P. Fullana para de ‘bones notícies’. Se refereix a l’atorgació d’un premi – a fora Mallorca. és clar – a Vicenç Rosselló Verger, un geògraf de llarga i fructuosa vida acadèmica.

Fixau-vos-hi: una vida feta íntegrament a universitats fora Mallorca i premiat també fora.

El cas Grass

** La declaració de Grass sobre la seva militància en les SS i la precipitada edició de l’obra continuen essent motiu de comentaris de tots els colors. Un, aparegut a ABC, s’omple de grans paraules, més bé apuntant el tir més cap aquí de les fronteres. A dir ver, el cas és un bon motiu per parlar de memòria històrica. En el text hi compareixen coses como la simulació, els intel.lectuals compromesos, la consciència crítica d’una nació, el retard en la memòria…

No tenc a mà el text de “El tambor de llauna” per fer referències precises. Però crec recordar que la tropa de comediants, amb què viatja el protagonista, mai se destaca per les seves crítiques al règim; més fa de comparsa. Com de comparsa queda front a un futur que sembla desolat. Desencís per una causa en la que s’havia cregut? No m’ho sembla. Més bé diria desencís per totes les mentides que van alimentant la vida: els fronts canviats, les visites camuflades a l’hotel… Miralls que van caiguent fets miques tot just s’aixeca un poc la veu.

No és hora d’elucubrar si això té molt o poc a veure amb l’autobiografia de l’autor. Si era la seva manera de memòria, no fou reeixida. El que m’inquieta – allargant el panorama – és el que me sembla “intolerància de les dades”. El fet de convertir una dada històrica en dada biogràfica. Perquè les dades històriques són creació d’un treball (més o manco científic, depèn del qui ho fabrica) amb el que se tracta de definir (per tant, incloent esment de les causes i previsió de les conseqüències) esdeveniments objectivables en temps passat. La dada autobiogràfica, a canvi, és el resultat provisional d’una elaboració de memòria que el subjecte fa en temps present. Poden ésser ciències auxiliars una de l’altra? Sí, com la dada geogràfica o la dada filològica.

Suposo que entre les primeres conseqüències d’això s’hi troben les ètiques. Ben clares, crec, en l’admissió de responsabilitat en el cas de l’autobiografia. No tant en el cas de les històriques, on el problema rau en inventar el subjecte històric. I dic inventar, perquè d’això se tracta en història, de suplir la mancança d’algú que ens digui ‘jo ho he fet’. Si no volem de nou caure en el mite, com en dir ‘el poble assaltà la Bastille’.

La interesecció, tal vegada irresoluble, entre la dada històrica i la dada autobiogràfica, dificulta, per exemple, l’atribució de responsabilitat individual en fets col.lectius. Tant en el cas de l’acusació, com en el cas del perdó (en contra d’aquesta facilitat de ‘demanar perdó’ que regna en moltes parts). Soposo que tampoc el cas Grass en resoldrà el debat, però seria millor que al manco en fos ocasió, i no se diluís, com sembla en acusacions de simulació i mercantilisme. No és necessari acceptar tot el que ell conti sobre les passes de la seva elaboració de la dada autobiogràfica i les dificultats trobades, però cada cosa al seu lloc.

Pròxim Orient

** Oficialment la guerra s’ha aturat. Les causes per la guerra segueixen ben igual. Una, jo diria que la principal, sense el més mínim canvi. Me referesc a Siria, que no m’explic perquè surt tant poc a les cròniques. Segons el meu parer, amb aquesta guerra Síria ha donat una passa més en el seu projecte d’aniquilar el Líban. Jo record la vall de la Bekaa quan les tropes síries hi eren – i no crec que s’hagui de dir ocupaven. Hi eren com amos i senyors i junt amb els milicians de Hezbollà controlaven el cotxe cada mig kilòmetre, armats fins a les dents. Si acceptaren el replaguement de tropes, era perquè, gràcies als milicians, el control s’havia extès ja a la major part del territori. I la prova d’això fou la presència de Hezbollà en el govern del Líban. Ara són ells que s’han convertit en els vertaders reconstructors, amb senalles de doblers que venen de Síria i d’Iran. No em sorpren ni mica, per això, que Assad faci sentir la seva veu.

Islam europeu

** Dues mostres més de les dificultats del tema, entre fets i desitjos. El fet: la propaganda antisemita en els diaris italians per part de les comunitats islàmics del país. El desig: els comentaris sobre la religió i les religions a Europa que fa Olivier Clément en una entrevista. (Olivier Clément, teòleg laic, de 80 anys, se convertí al catolicisme i pertany a l’Església Ortodoxa)