Observatori

No en sé la raó exacta, però la represa no resulta àgil. La culpa no deu ésser de la manca de notícies. Com per exemple:

Dependència

** És la paraula que se m’ocorr en fullejar els diaris de l’illa. Dos temes omplen les primeres planes: unes manifestacions a favor i en contra arran d’una piscina que era privada, que ara és pública, però segons els mesos… No me sorprèn que les xifres de manifestants passin de 300 a dos mil segons el diari que els compta. Me crida l’atenció, a canvi, que uns obertament i altres subreptíciament esmentin que molts eren ‘importats’. O sia, s’oferí un viatge d’estiu a Mallorca, con tal de participar en una cridòria. I això de la piscina – era la sessió de matinada – se reprodueix a la tarda, durant la romeria a la Real. Per un brot d’alfabaguera beneïda!

O sia: que ni per cridar ens bastam els mallorquins. Com en tantes altres coses necessitam que la feina ens la facin els forasters.

** Per contra, podríem pensar que no, que no és així. Per això, aquest mateix dia, en P. Fullana para de ‘bones notícies’. Se refereix a l’atorgació d’un premi – a fora Mallorca. és clar – a Vicenç Rosselló Verger, un geògraf de llarga i fructuosa vida acadèmica.

Fixau-vos-hi: una vida feta íntegrament a universitats fora Mallorca i premiat també fora.

El cas Grass

** La declaració de Grass sobre la seva militància en les SS i la precipitada edició de l’obra continuen essent motiu de comentaris de tots els colors. Un, aparegut a ABC, s’omple de grans paraules, més bé apuntant el tir més cap aquí de les fronteres. A dir ver, el cas és un bon motiu per parlar de memòria històrica. En el text hi compareixen coses como la simulació, els intel.lectuals compromesos, la consciència crítica d’una nació, el retard en la memòria…

No tenc a mà el text de “El tambor de llauna” per fer referències precises. Però crec recordar que la tropa de comediants, amb què viatja el protagonista, mai se destaca per les seves crítiques al règim; més fa de comparsa. Com de comparsa queda front a un futur que sembla desolat. Desencís per una causa en la que s’havia cregut? No m’ho sembla. Més bé diria desencís per totes les mentides que van alimentant la vida: els fronts canviats, les visites camuflades a l’hotel… Miralls que van caiguent fets miques tot just s’aixeca un poc la veu.

No és hora d’elucubrar si això té molt o poc a veure amb l’autobiografia de l’autor. Si era la seva manera de memòria, no fou reeixida. El que m’inquieta – allargant el panorama – és el que me sembla “intolerància de les dades”. El fet de convertir una dada històrica en dada biogràfica. Perquè les dades històriques són creació d’un treball (més o manco científic, depèn del qui ho fabrica) amb el que se tracta de definir (per tant, incloent esment de les causes i previsió de les conseqüències) esdeveniments objectivables en temps passat. La dada autobiogràfica, a canvi, és el resultat provisional d’una elaboració de memòria que el subjecte fa en temps present. Poden ésser ciències auxiliars una de l’altra? Sí, com la dada geogràfica o la dada filològica.

Suposo que entre les primeres conseqüències d’això s’hi troben les ètiques. Ben clares, crec, en l’admissió de responsabilitat en el cas de l’autobiografia. No tant en el cas de les històriques, on el problema rau en inventar el subjecte històric. I dic inventar, perquè d’això se tracta en història, de suplir la mancança d’algú que ens digui ‘jo ho he fet’. Si no volem de nou caure en el mite, com en dir ‘el poble assaltà la Bastille’.

La interesecció, tal vegada irresoluble, entre la dada històrica i la dada autobiogràfica, dificulta, per exemple, l’atribució de responsabilitat individual en fets col.lectius. Tant en el cas de l’acusació, com en el cas del perdó (en contra d’aquesta facilitat de ‘demanar perdó’ que regna en moltes parts). Soposo que tampoc el cas Grass en resoldrà el debat, però seria millor que al manco en fos ocasió, i no se diluís, com sembla en acusacions de simulació i mercantilisme. No és necessari acceptar tot el que ell conti sobre les passes de la seva elaboració de la dada autobiogràfica i les dificultats trobades, però cada cosa al seu lloc.

Pròxim Orient

** Oficialment la guerra s’ha aturat. Les causes per la guerra segueixen ben igual. Una, jo diria que la principal, sense el més mínim canvi. Me referesc a Siria, que no m’explic perquè surt tant poc a les cròniques. Segons el meu parer, amb aquesta guerra Síria ha donat una passa més en el seu projecte d’aniquilar el Líban. Jo record la vall de la Bekaa quan les tropes síries hi eren – i no crec que s’hagui de dir ocupaven. Hi eren com amos i senyors i junt amb els milicians de Hezbollà controlaven el cotxe cada mig kilòmetre, armats fins a les dents. Si acceptaren el replaguement de tropes, era perquè, gràcies als milicians, el control s’havia extès ja a la major part del territori. I la prova d’això fou la presència de Hezbollà en el govern del Líban. Ara són ells que s’han convertit en els vertaders reconstructors, amb senalles de doblers que venen de Síria i d’Iran. No em sorpren ni mica, per això, que Assad faci sentir la seva veu.

Islam europeu

** Dues mostres més de les dificultats del tema, entre fets i desitjos. El fet: la propaganda antisemita en els diaris italians per part de les comunitats islàmics del país. El desig: els comentaris sobre la religió i les religions a Europa que fa Olivier Clément en una entrevista. (Olivier Clément, teòleg laic, de 80 anys, se convertí al catolicisme i pertany a l’Església Ortodoxa)