Observatori

** Quasi ho havia deixat anar. Massa entreteniments no m’havien permés dir la meva en aquesta llarga i sorprenent història sobre la missa en llatí. Però avui matí l’aigua ja vessa de la tassa. Ni tan sols en Norberto Alcover, sempre tant mesurat, ha entés de què va la cosa. Vet-aquí el que jo en pens sobre el document vaticà.
**  No se tracta de la missa en llatí. L’objecte del document és exactament allargar la possibilitat d’usar el missal romà en l’edició corregida que publicà Joan XXIII l’any 1962.

Aquesta possibilitat ja havia estat concedida amb anterioritat. Ara se ratifica i s’amplia a altres circumstàncies, fins i tot a les parròquies, sempre amb permís del Bisbe.

L’ús del missal de Joan XXIII implica l’ús del llatí, però també l’observança de totes les altres rúbriques, és a dir les normes sobre el vestit, la posició del celebrant, el calendari, les lectures (que ja no és la continuada), etc.

** El punt “fort” del decret no és, per tant, el possible ús del llatí. Això ja ha estat sempre possible, també usant el missal de Pau VI.

Allò que, en el meu parer, és més notable, és la fonamentació teològica que s’addueix, és a dir la formulació de la doble “lex orandi”. Per parts:

Una norma teològica, que prové dels Sants Pares, ens diu que l’Església prega allò que creu i creu allò que prega. Més tècnicament, que la “lex orandi” i la “lex credendi” se corresponen. La seva harmonia és un signe i una penyora de la unitat eclesial.

El decret de Benet XVI introdueix en aquesta norma teològica una aclaració / amplificació molt important. S’hi afirma que l “ordre de l’oració” pot tenir i té una doble versió, corresponents totes dues a l’únic “ordre de la fe”. O sia, que els dos missals, el de Joan XXIII i el de Pau VI, són igualment la seva expressió fidedigna. Salvat, de totes formes, el fet que, d’acord amb les decisions del Vaticà II, és el missal de Pau VI el que conté “l’ordre de l’oració” que actualitza de forma més adequada l’anunci i la celebració de la salvació en la present situació històrica.

** Per tot això, no crec que s’hagui de dir que la qüestió del document és el llatí. Pens que no hi haurà un creixement disforjo del seu ús, més enllà del que ja se fa.

La qüestió central, en el meu parer, és la pregunta per l’extensió de l’aplicació del principi (si ja podem parlar així) de la duplicitat o multiplicitat d’expressions de l’ordre de l’oració que garantitzin la unitat en l’ordre de la fe. Cap enrera: se podria aplicar a la unitat amb les Esglésies orientals? Cap endavant: se podria aplicar en cultures que fins ara no han estat assumides, com per exemple a l’Àssia?

** El futur no és llatí sí, llatí no. El futur és el coratge de la pluralitat.

Acab de llegir una primera ressenya sobre el llibre de Benet XVI que tot just ha sortit a la venda. Tracta més de les intencions i circumstàncies, que no ja del contingut. Encara que se refereix a la qualitat professoral de l’autor.

M’ha recordat que això d’escriure una cristologia és gairabé una necessitat de qualsevol professor de teologia que ha dedicat molts anys a la seva tasca. Record el meu professor, ja fa tants anys, el també lul·lista, a més de teòleg, H. Riedlinger. Anys i anys va tenir al teler la seva cristologia. Cada nou article, cada nou llibre, cada nova opinió just insinuada, l’obligaven a refer, a matisar, a retocar. És clar, no la va publicar mai. El professor Ratzinger ho ha aconseguit. Com a regal que s’ha fet i ens fa per celebrar els seus 80 anys.

De moment, però, m’ha cridat l’atenció una afirmació sobre les circumstàncies, que se troba a la ressenya esmentada. Diu la frase sencera: “Allò que és sorprent en aquest Papa, és el fet que ell ha paralitzat l’ala esquerrana de l’Església amb un èmfasi sobre la raó, com poques vegades s’havia donat de forma semblant en la història de l’Església”.

Deixem el matís polític i subratllem l’èmfasi en la raó. I sobre això el primer que s’haurà de notar és de quina raó se tracta. Perquè massa vegades ens quedam encara amb una vella definició de raó, utòpica, cientificista, sense arrels en la història. Ratzinger, pens, ens situa en un altre escenari. La raó de què ens parla és la raó ferida. O millor, la raó sanada, curada dels espants que ha viscut i sobreviscut en el tràgic segle XX. La raó que s’ha reconciliat amb la vida i ha après la compasió com a únic bresol de l’esperança.

Immediatament, però, me ve un segon interrogant: qui té temps avui per atendre aquesta racionalitat? Les seqüeles de les malalties del segle passat són entossudides. Una me sembla en aquests moments molt greu: la ruptura de la solidaritat. Me refereixo a la solidaritat com a actitud col·lectiva, com a criteri públic. El que ara se propaga és el gest individual, a distància, sense contacte. El que la publicitat ens predica quan compram emprant una tarja de crèdit determinada o elegim una tal marca. O la solidaritat mediatitzada a través d’associacions etèries, que ara se destapa que el que feien era engreixar els seus directius. Amb un caldo de cultiu com aquest difícilment podem entrar en dinàmica de raó compasiva.

I tanmateix és l’única sortida. I possiblement una sortida cristològica.

** La contraposició amb Joan Pau II

El tema pren força. Començant per una vinyeta animada que ha publicat un diari àrab i que és reproduit per altres mitjans. Se mostra que mentre Joan Pau II deixa volar coloms de la pau, el seu successor els va abatent amb l’escopeta. Els comentaris de certs ‘vaticanistes’ apunten a una ‘batalla’ curial. Se recorda en particular la defenestració de l’arquebisbe Fitgerald, que de President del Consell per al diàleg interreligiós, passà a nunci al Cairo – mentre tothom pensava que hauria estat fet cardenal a l’últim consistori de Joan Pau II.

En el fons no crec que vagin equivocats. És ben sabut que Joan Pau II jugava a la gran política mundial, no sols per enderrocar el comunisme, sinó també per guanyar aliats en la seva creuada a favor de la “civilització de la vida”. I en aquests camp, després de veure com minvava el recolzament dels països d’Amèrica Llatina, era essencial comptar amb els països islàmics. Les fites claus foren dues Conferències de l’ONU, una sobre Població i desenvolupament (El Cairo 1994) i una sobre la dona (Beiijing 1995). Els temes eren control de la natalitat, abort i drets de la dona. La batalla fou tan cruenta que ben just estaren els lobbis anti-Vaticà d’aconseguir que se prengués en consideració de manera oficial la devaluació de l’estatut de la representació a l’ONU.

** El mal camí de les cites

Part de la cotrovèrsia gira sobre què significa introduir una cita en un discurs propi. Per la nostra mentalitat se tracta d’una referència que pot anar de la identificació fins a una il.lustració marginal sense importància. Per un teòleg musulmà la cita ha d’anar acompanyada clarament d’un judici a favor o en contra, perquè és una de les seves bases la recepció del que han dit els mestres anteriors, la cadena de la tradició. De manera que en la major part de textos el que compareix no és el raonament de l’autor, sinó la reproducció d’explicacions anteriors (i la reproducció de la reproducció).

Per això Ramon Llull detestava com la pesta el recurs a les ‘autoritats’, a les sentències dels anteriors, fins i tot el recurs a la cita bíblica. Encara que el seu intent forma part d’aquella tradició de diàleg que mai ha tingut prou èxit i a la que se refereix un editorial, molt estil Oriana Fallaci, per cert.