Observatori

En llegir la notícia sobre el problema amb l’enterrament de musulmans a Mallorca, m’ha vingut al record un sentiment reiterat d’anys enrera. Quan jo encara era jove, adesiara passava arran del cementiri de Palma, pel camí de Ca l’Ardiaca. Quasi a mitjan camí hi havia un portelló, crec que tenia una porta de ferro, i sempre recordava que qualcú m’havia dit: això és el cementiri dels protestants. Clar, amb el to i considerades les altres coses que ens contaven dels protestants, un cert toquet a l’estòmac el sentia cada vegada en passar. Més allà, havien dit, hi enterren els ateus i els suïcides. Sempre m’ho he imaginat ple de cards i romeguers. Després els temps s’aclariren. Les tanques se tomaren i la civilització s’aixemplà un poc més.

Després hi hagué l’intent de deixar a la iniciativa privada, és a dir, al negoci, allò d’enterrar els morts. I un poc més enllà hem vist com prolifera el costum recomanable de la incineració.

És el recorregut de dos camins en la direcció comuna de la nostra civilització. Un, el religiós, que va purificant el cristianisme de tics excloents. L’altre, el social, que fa passes per assegurar a tothom un espai democràtic a partir dels principis més universals de la llibertat i del respecte entre els ciutadans.

Cal tenir-ho present ara i no decidir precipitadament. Tot s’ha de sospesar amb prudència, però el dret a la religió i l’obligació de la ciutadania no poden ésser tractats com un torça braç. Ho hem fet i patit massa vegades.

* * Retorn

No m’ha passat res que no sia usual en això dels blocs. Manques un dia a la cita i després tot són excuses per depassar-ho. Fins avui. No és que la premsa s’hagui despert més revolucionada. Els temes són els de sempre i amb prou feines se perceben alguns petits canvis.

** Diàleg amb l’Islam

De les moltes notícies, referències i comentaris que segueixen sobre el tema, senyalaria un editorial de l’ABC on se parla del principi de llibertat religiosa com a marc on se podrà donar una victòria dels musulmans moderats sobre l’islamisme radical. La llibertat religiosa, com espai on s’han de fer valer les “veritats universals”, que conformen la societat moderna. Hi veig, però, dues dificultats de pes. Una, que no estic segur que això de la llibertat religiosa sia un tema del tot clar per aquesta societat moderna de referència. Potser sobre el paper, en les constitucions, s’hagui obtingut una reglamentació sostenible, però en les mentalitats i en el casos pràctics res de res o poca cosa. Posam exemples? Vet aquí: sistema escolar, finançament de les activitats religioses, excepcions en els tribunals, debat sobre bioètica… A Espanya i fora d’Espanya. Segon, de l’altra part veig molt difícil que la llibertat religiosa entri en la mentalitat i en les constitucions. És un poc el problema de l’ou i la gallina. Si l’Islam no sols accepta, sinò que també assumeix aquelles “veritats universals” (amb totes les crítiques que sien oportunes, però admetent que fer-ho comporta una reflexió crítica sobre el contingut de la seva teologia), no podrà arribar a un concepte de llibertat religiosa semblant al nostre i aplicar-lo.
Un exemple concret dels diaris d’avui: la campanya del govern de Tunis contra el vel. Com valorar aquest fet en el context d’un règim que no sol afavorir totes les altres llibertats?

Un tercer apunt sobre el tema. Sobre les escoles islàmiques. Se tracta d’un article sobre les escoles al Regne Unit. Cal retenir bé la imatge d’un nin o una nina que des del jardí d’infància viu una educació pràcticament al marge d’aquelles “veritats universals”, que hauria d’acceptar en viure en la societat que viu, i que possiblement de manera formal seguiran reglamentant molts d’actes de la seva vida.

** Setmana contra la pobresa

Fa anys l’ONU va iniciar una campanya sobre “objectius del mil·leni“; el primer d’ells era reduir la pobresa. Fer desaparèixer, reduir, en un tant per cent, abans del 2015… L’objectiu s’anà reformulant en veure que era inassolible. De totes formes, ara se celebra una setmana per recordar-ho i per reclamar les accions pertinents.

No veig que la premsa li dediqui l’atenció que se mereix (una referència a El País i un’altra a El Mundo). Més encara me dol veure que no sembla que per Mallorca s’hagui organitzat cap activitat (no és a la llista). Vull pensar que el diari – ni jo mateix – estam ben informats.

** La contraposició amb Joan Pau II

El tema pren força. Començant per una vinyeta animada que ha publicat un diari àrab i que és reproduit per altres mitjans. Se mostra que mentre Joan Pau II deixa volar coloms de la pau, el seu successor els va abatent amb l’escopeta. Els comentaris de certs ‘vaticanistes’ apunten a una ‘batalla’ curial. Se recorda en particular la defenestració de l’arquebisbe Fitgerald, que de President del Consell per al diàleg interreligiós, passà a nunci al Cairo – mentre tothom pensava que hauria estat fet cardenal a l’últim consistori de Joan Pau II.

En el fons no crec que vagin equivocats. És ben sabut que Joan Pau II jugava a la gran política mundial, no sols per enderrocar el comunisme, sinó també per guanyar aliats en la seva creuada a favor de la “civilització de la vida”. I en aquests camp, després de veure com minvava el recolzament dels països d’Amèrica Llatina, era essencial comptar amb els països islàmics. Les fites claus foren dues Conferències de l’ONU, una sobre Població i desenvolupament (El Cairo 1994) i una sobre la dona (Beiijing 1995). Els temes eren control de la natalitat, abort i drets de la dona. La batalla fou tan cruenta que ben just estaren els lobbis anti-Vaticà d’aconseguir que se prengués en consideració de manera oficial la devaluació de l’estatut de la representació a l’ONU.

** El mal camí de les cites

Part de la cotrovèrsia gira sobre què significa introduir una cita en un discurs propi. Per la nostra mentalitat se tracta d’una referència que pot anar de la identificació fins a una il.lustració marginal sense importància. Per un teòleg musulmà la cita ha d’anar acompanyada clarament d’un judici a favor o en contra, perquè és una de les seves bases la recepció del que han dit els mestres anteriors, la cadena de la tradició. De manera que en la major part de textos el que compareix no és el raonament de l’autor, sinó la reproducció d’explicacions anteriors (i la reproducció de la reproducció).

Per això Ramon Llull detestava com la pesta el recurs a les ‘autoritats’, a les sentències dels anteriors, fins i tot el recurs a la cita bíblica. Encara que el seu intent forma part d’aquella tradició de diàleg que mai ha tingut prou èxit i a la que se refereix un editorial, molt estil Oriana Fallaci, per cert.