Observatori

Som un addicte de l’autobús. Per dins Ciutat és la manera més còmoda de desplaçar-se. A mi em dóna, a més, quasi un hora de lectura cada vegada que vaig i venc. I amb la freqüentació, ja se sap, els espais esdevenen familiars. Si un se topa amb persones conegudes, a la segona ocasió la conversa ja va més enllà de la metereologia. Aixìo si la prudència no vos ha fet capficar literalment en el llibre per evitar la xerrada. I podeu sentir, també, com per als altres resulta de familiar trobar-se dins l’autobús. Tot un mostrari. Des de les crí­tiques al govern i als governs, fins als detalls més í­ntims de la vida sexual. Hi és tot.

Ara, això de que volen posar propaganda atea als autobusos de Barcelona, m’ha emprenyat. Com també m’emprenyaria que hi posassen anuncis de torns de quarante-hores.

Reclam un espai públic.

I si és per fer doblers, que pugin deu cèntims el billet o que suprimeixin dues places d’assessors a l’ajuntament.

En un context de postmodernitat la certesa d’un és (devaluada?) opció pels altres. Anomenau com vulgueu la palanca que ho permet. Son maneres d’afrontar la pluralitat: relativisme, respecte, consens, perspectiva, identitat cultural… El fet és que així­ ho vivim i sobrevivim: la certesa és admissible sempre que la seva pretensió en tengui prou amb l’etiqueta d’opinió. I així­, les certeses d’un, argumentades fins i tot, són pels altres respectables opinions. De fet, ni en el camp de les ciències l’exigència és major.

Me va bé. Diguem, per tant, que és en aquest context on la fe s’haurà  de definir com opció. Això no dispensa d’argumentar-se personalment i d’argumentar públicament. Amb el dret, també, d’exigir que allò de la respectabilitat no sia una exigència unilateral. Vull dir, que les condicions de respectabilitat han d’ésser democràtiques – de la democràcia vera, no de la del joc polí­tic.

Pas a una altra part i reprenc el fil d’ahir. El tall amb la tradició, que operà (exigia) la modernitat, se pot resoldre fent de la tradició una opció. Uep! direu. Amb raó caldrà encendre el llum vermell. La porta pot obrir-se cap a tots els fonamentalismes! Però no. Continuu pensant en aquella opinió argumentada, i estic parlant d’aquella assumpció de la tradició en la línia de Gadamer i els seus complements.

El que més m’interessa és oposar aquesta assumpci de la tradició a aquella lleugeresa de baratillo (o sia la new age) que se construeix una tradició a mida.

L’opció per la tradició s’assembla molt a aquell “creure tot” (que ós una de les marques de ValentÃí Puig a ‘La fe de nuestros padres’). I potser ho podem admetre, sempre i quan aquest creure vulgui comportar-se com opció.

Què en trec de tot això? Que la fe és una opció per una tradició.

I que queden, al manco, dos problemes: Quina és la veritat de la certesa que fonamenta l’opció? i: Com podem pensar la tradició?

O espoliació?

Començ per la imatge. Éxode 12,36: “Així­ els israelites van espoliar Egipte”. El fet que els fugitius carregassin amb l’or i la plata i els vestits del egipcis, fou pels Sants Pares una premonició i una autorització per doblegar la filosofia grega al servei de la doctrina cristiana.

La història posterior conforma allò que anomenam civilitzaciò o cultura occidental. Amb la falca de la modernitat. És a dir, l’interrogant, sospita i assaig d’una destil·lació que rescatàs per a la raó una part de l’herència feta comuna. Amb termes a vegades durs, però amb episodis suportables. Al cap i a la fi era com si reclamessin aquella part espoliada que havia engruixat l’herència. I així­ els teòlegs consentí­em a una herència compartida. Amb altures de mires, també amb totes les altres religions estàvem disposats a compartir herències comunes. Perquè hi sortíem sempre guanyant?

I ara? Ara tenc el pressentiment que les coses van més enllà, que els espoliats som nosaltres. M’ho fan pensar els escrits de G. Agamben, A. Badiou, A. Comte-Sponville… Se tracta de reclamar drets d’herència sobre Sant Pau o la teologia medieval, sobre les paràboles del Regne o l’espiritualitat del Segle d’Or. Ens exigeixen pensar en termes de dintre i de fora. A nosaltres ens deixen restar a casa, ells se n’han bastida una de nova (moderna) amb els materials que duen les marques dels nostres picapedrers. Com quan les esglésies de Roma se construïen amb les pedres dels temples romans. A l’inrevés.

I posats en aquests termes, no hem de pensar amb una certa fredor d’intempèrie com la metàfora ben adequada per descriure l’actualitat del cristianisme?

Avui sols faig la pregunta.