Deixant de costat la meva opinió molt personal sobre la incultura i la poca educació dels periodistes en general, el primer que se me presenta com a hipòtesi a considerar és aquesta: la poca serietat o el poc convenciment amb què els cristians celebren les seves festes.

I la sospita d’algunes conseqüències:

- la celebració del ramadan entre nosaltres fa culturalment acceptable una pràctica religiosa;

- potser un poc més de serietat per part dels cristians retornarà la respectabilitat a la seva pràctica religiosa.

** La creu: condemnada o salvada?

La sentència ha fet córrer povalades de tinta. Opinions de tots els colors. No estic massa d’humor per afegir-me a la processó. Però quasi estic per donar gràcies.

Gràcies perquè impedeixen que la creu sia un dibuix més de la paret.

Gràcies perquè ara podem reivindicar la creu com a signe d’identitat.

Gràcies per reconèixer de forma tan solemne que per a molts la creu no és buida de significat.

Gràcies perquè ja mai més la creu presideixi la comèdia dels polí­tics de torn.

Ara podrem tornar a cantar ben fort: Vexilla regis prodeunt!

Ara, això de que volen posar propaganda atea als autobusos de Barcelona, m’ha emprenyat. Com també m’emprenyaria que hi posassen anuncis de torns de quarante-hores.

Reclam un espai públic.

I si és per fer doblers, que pugin deu cèntims el billet o que suprimeixin dues places d’assessors a l’ajuntament.

Haurem de cercar nom per aquesta sÃíndrome.

Me va bé. Diguem, per tant, que és en aquest context on la fe s’haurà  de definir com opció. Això no dispensa d’argumentar-se personalment i d’argumentar públicament. Amb el dret, també, d’exigir que allò de la respectabilitat no sia una exigència unilateral. Vull dir, que les condicions de respectabilitat han d’ésser democràtiques – de la democràcia vera, no de la del joc polí­tic.

Pas a una altra part i reprenc el fil d’ahir. El tall amb la tradició, que operà (exigia) la modernitat, se pot resoldre fent de la tradició una opció. Uep! direu. Amb raó caldrà encendre el llum vermell. La porta pot obrir-se cap a tots els fonamentalismes! Però no. Continuu pensant en aquella opinió argumentada, i estic parlant d’aquella assumpció de la tradició en la línia de Gadamer i els seus complements.

El que més m’interessa és oposar aquesta assumpci de la tradició a aquella lleugeresa de baratillo (o sia la new age) que se construeix una tradició a mida.

L’opció per la tradició s’assembla molt a aquell “creure tot” (que ós una de les marques de ValentÃí Puig a ‘La fe de nuestros padres’). I potser ho podem admetre, sempre i quan aquest creure vulgui comportar-se com opció.

Què en trec de tot això? Que la fe és una opció per una tradició.

I que queden, al manco, dos problemes: Quina és la veritat de la certesa que fonamenta l’opció? i: Com podem pensar la tradició?

Començ per la imatge. Éxode 12,36: “Així­ els israelites van espoliar Egipte”. El fet que els fugitius carregassin amb l’or i la plata i els vestits del egipcis, fou pels Sants Pares una premonició i una autorització per doblegar la filosofia grega al servei de la doctrina cristiana.

La història posterior conforma allò que anomenam civilitzaciò o cultura occidental. Amb la falca de la modernitat. És a dir, l’interrogant, sospita i assaig d’una destil·lació que rescatàs per a la raó una part de l’herència feta comuna. Amb termes a vegades durs, però amb episodis suportables. Al cap i a la fi era com si reclamessin aquella part espoliada que havia engruixat l’herència. I així­ els teòlegs consentí­em a una herència compartida. Amb altures de mires, també amb totes les altres religions estàvem disposats a compartir herències comunes. Perquè hi sortíem sempre guanyant?

I ara? Ara tenc el pressentiment que les coses van més enllà, que els espoliats som nosaltres. M’ho fan pensar els escrits de G. Agamben, A. Badiou, A. Comte-Sponville… Se tracta de reclamar drets d’herència sobre Sant Pau o la teologia medieval, sobre les paràboles del Regne o l’espiritualitat del Segle d’Or. Ens exigeixen pensar en termes de dintre i de fora. A nosaltres ens deixen restar a casa, ells se n’han bastida una de nova (moderna) amb els materials que duen les marques dels nostres picapedrers. Com quan les esglésies de Roma se construïen amb les pedres dels temples romans. A l’inrevés.

I posats en aquests termes, no hem de pensar amb una certa fredor d’intempèrie com la metàfora ben adequada per descriure l’actualitat del cristianisme?

Avui sols faig la pregunta.

El fet és que els autors del reportatge – ara ve la raó del títol – ritmaren la narració intercalant fragments dels cant de la Sibil·la. De primeres me va sonar com a molt anacrònic – és a dir fora de lloc. Però, després de sentir tres o quatre vegades el ritme punyent vessar sobre l’estepa coberta de neu, acompanyar el vol majestàtic de l’au  ullant la presa o enlairar-se cap els cimals  gelats, vaig percebre que no hi desdeia gens ni mica.

Bé, fins aquí no és res més que l’apropiació d’un espai extern, el desert de l’Altai, amb una idea pròpia, la Sibil·la. Colonialisme, si voleu.  Però, i quan escoltam cantar la Sibil·la, no sentim tanmateix que som posseïts per una certa veu externa? Que entre l’origen de la veu i el cant actual hi ha un espai de temps que ja no ens pertany del tot?

Potser que els conflictes culturals neixin de la voluntat d’esborrar aquests espais. Ens és necessari deixar espais buits, no sotmesos als nostre control, ni al de l’altre. Espais que se resisteixin al desig, sempre colonialista, de la pròpia identitat. Espais no colonitzats on sia sols possible la geografia per consens.

Després hi hagué l’intent de deixar a la iniciativa privada, és a dir, al negoci, allò d’enterrar els morts. I un poc més enllà hem vist com prolifera el costum recomanable de la incineració.

És el recorregut de dos camins en la direcció comuna de la nostra civilització. Un, el religiós, que va purificant el cristianisme de tics excloents. L’altre, el social, que fa passes per assegurar a tothom un espai democràtic a partir dels principis més universals de la llibertat i del respecte entre els ciutadans.

Cal tenir-ho present ara i no decidir precipitadament. Tot s’ha de sospesar amb prudència, però el dret a la religió i l’obligació de la ciutadania no poden ésser tractats com un torça braç. Ho hem fet i patit massa vegades.

Aquesta possibilitat ja havia estat concedida amb anterioritat. Ara se ratifica i s’amplia a altres circumstàncies, fins i tot a les parròquies, sempre amb permís del Bisbe.

L’ús del missal de Joan XXIII implica l’ús del llatí, però també l’observança de totes les altres rúbriques, és a dir les normes sobre el vestit, la posició del celebrant, el calendari, les lectures (que ja no és la continuada), etc.

** El punt “fort” del decret no és, per tant, el possible ús del llatí. Això ja ha estat sempre possible, també usant el missal de Pau VI.

Allò que, en el meu parer, és més notable, és la fonamentació teològica que s’addueix, és a dir la formulació de la doble “lex orandi”. Per parts:

Una norma teològica, que prové dels Sants Pares, ens diu que l’Església prega allò que creu i creu allò que prega. Més tècnicament, que la “lex orandi” i la “lex credendi” se corresponen. La seva harmonia és un signe i una penyora de la unitat eclesial.

El decret de Benet XVI introdueix en aquesta norma teològica una aclaració / amplificació molt important. S’hi afirma que l “ordre de l’oració” pot tenir i té una doble versió, corresponents totes dues a l’únic “ordre de la fe”. O sia, que els dos missals, el de Joan XXIII i el de Pau VI, són igualment la seva expressió fidedigna. Salvat, de totes formes, el fet que, d’acord amb les decisions del Vaticà II, és el missal de Pau VI el que conté “l’ordre de l’oració” que actualitza de forma més adequada l’anunci i la celebració de la salvació en la present situació històrica.

** Per tot això, no crec que s’hagui de dir que la qüestió del document és el llatí. Pens que no hi haurà un creixement disforjo del seu ús, més enllà del que ja se fa.

La qüestió central, en el meu parer, és la pregunta per l’extensió de l’aplicació del principi (si ja podem parlar així) de la duplicitat o multiplicitat d’expressions de l’ordre de l’oració que garantitzin la unitat en l’ordre de la fe. Cap enrera: se podria aplicar a la unitat amb les Esglésies orientals? Cap endavant: se podria aplicar en cultures que fins ara no han estat assumides, com per exemple a l’Àssia?

** El futur no és llatí sí, llatí no. El futur és el coratge de la pluralitat.