Observatori

** La contraposició amb Joan Pau II

El tema pren força. Començant per una vinyeta animada que ha publicat un diari àrab i que és reproduit per altres mitjans. Se mostra que mentre Joan Pau II deixa volar coloms de la pau, el seu successor els va abatent amb l’escopeta. Els comentaris de certs ‘vaticanistes’ apunten a una ‘batalla’ curial. Se recorda en particular la defenestració de l’arquebisbe Fitgerald, que de President del Consell per al diàleg interreligiós, passà a nunci al Cairo – mentre tothom pensava que hauria estat fet cardenal a l’últim consistori de Joan Pau II.

En el fons no crec que vagin equivocats. És ben sabut que Joan Pau II jugava a la gran política mundial, no sols per enderrocar el comunisme, sinó també per guanyar aliats en la seva creuada a favor de la “civilització de la vida”. I en aquests camp, després de veure com minvava el recolzament dels països d’Amèrica Llatina, era essencial comptar amb els països islàmics. Les fites claus foren dues Conferències de l’ONU, una sobre Població i desenvolupament (El Cairo 1994) i una sobre la dona (Beiijing 1995). Els temes eren control de la natalitat, abort i drets de la dona. La batalla fou tan cruenta que ben just estaren els lobbis anti-Vaticà d’aconseguir que se prengués en consideració de manera oficial la devaluació de l’estatut de la representació a l’ONU.

** El mal camí de les cites

Part de la cotrovèrsia gira sobre què significa introduir una cita en un discurs propi. Per la nostra mentalitat se tracta d’una referència que pot anar de la identificació fins a una il.lustració marginal sense importància. Per un teòleg musulmà la cita ha d’anar acompanyada clarament d’un judici a favor o en contra, perquè és una de les seves bases la recepció del que han dit els mestres anteriors, la cadena de la tradició. De manera que en la major part de textos el que compareix no és el raonament de l’autor, sinó la reproducció d’explicacions anteriors (i la reproducció de la reproducció).

Per això Ramon Llull detestava com la pesta el recurs a les ‘autoritats’, a les sentències dels anteriors, fins i tot el recurs a la cita bíblica. Encara que el seu intent forma part d’aquella tradició de diàleg que mai ha tingut prou èxit i a la que se refereix un editorial, molt estil Oriana Fallaci, per cert.

Se fa cada dia més difícil trobar una lògica als esdevenimets. La constatació de que se tractava d’una citació o de que el contingut no té res a veure amb una invectiva anti islàmica, no han aturat la reacció, sols l’han canviada de to. Ja no són tant unes paraules, sinó el prendre el cap de l’Església catòlica com a representant de tot allò que sembla fer-se contra l’islam.

Tenc la impressió que hi ha molta por, per part de l’islam vull dir. Alguns representants musulmans han evocat Joan Pau II, la seva convocatòria de les reunions a Assis. I encerten. Perquè les convocatòries d’Assis, com el cèlebre discurs als joves de Casablanca, per exemple, foren molt ben acollides perquè no obligaven a res, no discutien res. I sens dubte fou un gest lloable. Però no se pot mantenir un vertader clima d’enteniment si no hi ha explicitació de la fe. I això és el que han vist en Benet XVI.

L’encíclica ‘Déu és caritat’ sorpengué perquè parlava de l’eros de Déu. La majoria ho va entendre com una cosa simpàtica. En el fons era una passa més en la reafirmació de la tradició grega com a part integrant de la fe cristiana. Tal com ho ha estat el discurs d’ara. L’eros d’aleshores i la raó d’ara pertanyen al mateix humanisme que s’integra en la doctrina bíblica de l’home imatge de Déu. I és aquesta conjunció que permet l’ascens del pensament de l’home a Déu, completant i responent als descens de Déu (de la seva paraula) a l’home. Tot plegat respon a la realitat històrica de l’encarnació. A partir de l’encarnació podem parlar antropològicament (amb un logos/raó humà) de Déu. Jo diria que en els textos de Benet XVI hi ha una mena de reivindicació d’aquest llenguatge, de la necessitat de seguir-lo parlant.

Per als nostres amics musulmans això no pot resultar gens acceptable. La seva paraula sobre Déu està marcada per la teologia apofàntica, amb molt poques concessions. Al-Gazali, en la seva obra ‘Joiells de l’Alcorà’, en dividir els temes de què parla el llibre, posa en primer lloc el de l’essència de Déu. Afirma que  l’Alcorà se limita necessàriament a poques indicacions, perquè l’afirmació bàsica és: “com ell no hi ha res” (sura 42, 11). I una dita tradicional concreta: “Reflexiona sobre la creació de Déu i no sobre la seva essència”. En contrapartida és molt més ample el que se diu en el segons grup, el de l’ensenyament sobre els atributs de Déu.

No obstant això, el mateix al-Gazali en una obra més pròxima a la mística sufí, que se titula ‘La alquímia de la felicitat’, assumeix la tradició grega, que ell coneixia bé, i escriu: “És una dita del Profeta ben coneguda que “qui se coneix a si mateix, coneix Déu”; és a dir, per la contemplació del propi ésser i dels seus atributs, hom arriba a algun coneixement de Déu… Hom pot trobar en ell mateix reflexat com en miniatura, per dir-ho així, el poder, la sabiduria i l’amor del creador”. Se tracta, sens dubte, d’una tradició platònica, ben coneguda per nosaltres a través de sant Bonaventura, posem per cas. El que passa és que l’aplicació que fa al-Gazali cau de bell nou dins els termes imposats, és a dir deriva en una consideració física, en aquest cas de “la gota d’aigua” d’on parteix la formació del cos humà.

No és estrany, per tot això, que dins la literatura de propaganda de l’islam actual hi figuri l’estudi racional o científic dels signes de Déu en la seva creació. De rebot en fan un argument apologètic de que l’islam afavoreix el progrés científic.

Qui sap! per ventura l’aldarull d’aquests moments serà ocasió per aprofondir un poc més i confrontar amb sinceritat i respecte les respectives teologies. La comú tradició grega seria una bona avinentesa d’enteniment. Dissortadament no sols la teologia cristiana, sinó molt més encara la cultura il.lustrada de l’occident ja n’han perdut, sembla, la memòria.

** Respostes de l’islam

Les respostes ‘de masses’ ja les coneixen tots per la televisió i per la premsa. I les respostes, que se multipliquen com a bolets pels diaris, són massa per fer-ne una triadella. Un tret general, però, és que segueixen sense entrar en la qüestió: una referència marginal en explicar les dificultats de la cultura europea per continuar essent creient. És un poc el que diu el jesuïta Samir, encara que me sembla, diguem, càndid, perquè d’allò que un pot pensar sia necessari i convenient a l’islam, i allò que de veres és possible realitzar en les condicions actuals, hi van moltes però moltes passes.

Més m’interessa la resposta d’un destacat dirigent de l’islam actual: Yusuf al-Qaradawi, per la seva anterior pertanença al Germans musulmans i la seva activitat actual en els mitjans de comunicació. De moment he vist un resum del seu sermó del divendres i probablement tornarà encara sobre el tema amb més amplitud. El sermó no ofereix cap sorpresa. Els arguments són els mateixos de fa set segles i els trobam en tots els apologistes musulmans. I diria que Qaradawi els reprén sense caure en els extremismes de l’islam reformat [recordau que en l'islam això vol dir extrem conservador] modern.

En particular, he d’anotar – amb satisfacció? – que ve a confirmar el que deia en la nota d’ahir: el problema és la definició de Déu. Per això, un dels arguments de més pes, que pot adduir Qaradawi, és l’error cristià de confessar un Déu fet home, un Déu al qui li afecta la història. Per tot el demés, la racionalitat, el sí o el no a la guerra santa, la força cultural i social de l’islam, etc. hi cap la discussió, les interpretacions dels textos, el retret de fets històrics. Sobre la definició de Déu, però, no hi cap discussió possible. Ni de part seva, ni de part nostra.

[Tal volta un dia exposaré la meva opinió sobre el fracàs de Ramon Llull per no haver comprés aquest punt o per pensar que era fàcil de solucionar]

** Oriana Fallaci

Ha estat una coincidència ben curiosa. La polèmica del discurs ha sorgit tot just Oriana Fallaci acabava de morir. Possiblement el seu enfrontament radical amb la manera de conviure amb l’islam, per part de la societat occidental, patia per manca de rigor analítica. La malaltia i l’aïllament d’aquests darrers anys li donaven, potser, una imatge de la realitat distorsionada pels mitjans de comunicació, en tant que única font d’informació. Les dades que manejava, els fets que vivia, no bastaven per emetre un judici i proposar solucions del tot justes. Però la seva denùncia, una mica profètica, no pot ésser oblidada tan fàcilment, com sembla haver fet l’opinió pública en general.

Aconsell repassar la seva biografia i llegir el seu últim treball publicat.