Observatori

** Arribats a aquestes dates, he trobat que al manco hauria de desitjar les bones festes als tres o quatre que m’han dit interessar-se per aquestes notes. És un deure i ho faig de bon grat. I ja que h som aprofit per fer resum de les setmanes passades en silenci.

** I és que les circumstàncies m’han dut a prendre el pols, d’un poc més a prop, a la realitat cultural de ca-nostra. Ja m’havien espantat prou les notícies dels diaris que assenyalaven que les nostres illes van al capdavant pel que fa al fracàs escolar. Crec que se tracta d’un dels indicadors més greus de l’estat cultural d’una societat. I si puc ésser franc, m’inspira més por, en vistes al futur, que els casos d’especulació urbanística que ara se persegueixen tant, i amb tota raó.

Tal com ho veig, ens trobam en un moment d’una apoteòsica oferta d’actes culturals o “culturals”. Diàriament s’ompla la cartellera: conferències, exposicions, concerts, recitals, mostres, presentacions de llibres. I de tots els temes que vos pogueu imaginar. El problema és triar.

Si vos hi acostau, veureu que, llevat d’alguns casos ben comptats, l’assistència és mínima, per no dir vergonyosa. A vegades ni tan sols els organitzadors.

I això que no hi manquen els diners. Ben al contrari, sembla que primer és la decissió de gastar una bona grapada d’euros “per l’acció cultural” i després el trobar qui pugui presentar factures. En l’estratègia política això s’entén com una bona inversió; una inversió que toca per mantenir-se en allò que és correcte. I aquí política se refereix a l’acció de les institucions de govern i a totes les altres que tenen per primer objectiu fer doblers. Sí, la bona salut econòmica de la societat s’ha de demostrar amb una àmplia oferta cultural!

Sols que aquesta oferta no és consumida. De vegades tampoc consumible. I aquí ja no parl sols de les conferències que omplen el calendari. També la producció de la nostra major institució cultural, la UIB, massa vegades fa aigua. La lectura d’algunes tesis de doctorat m’han fet passar de la perplexitat a l’espant.

** Necessitam un nou model cultural? Bé, si no el necessitam, l’haurem de fer necessari. La tasca prioritària serà despertar-ne la necessitat. Partint, al meu entendre, d’allò que constitueix el punt de partida en una societat de la comunicaó. És a dir, partint del fet d’una accentuada disseminació cultural.

En la seva acció més immediata els mitjans de comunicació [o mitjans de transmissió, per fer-ho més extensiu] transmeten una quantitat incommensurable de dades. Però no la mesura (el criteri, l’esquema, els valors) per comprendre (ordenar, criticar, seleccionar) aquestes dades. A vegades els mateixos mitjans n’assumeixen la tasca, presentant ja models i no sols dades. El cas, per part del consumidor, és el mateix. I això passa des del primer accés a l’escola.

Aquesta situació de partida exigeix un model cultural nou. Urgent. I si no, la nostra societat continuarà diluint-se.

** PS. Tal vegada el tema era el menys indicat per figurar després del desig de bones festes. Però la realitat és com és.