Observatori

** Justament n’havíem parlat ahir vespre a classe. El diàleg, llarg i animat, ens havia dut del textos i dels seus marges a la qüestió de la superació de l’escrit per la imatge. Tot això ben adobat amb espècies chez Derrida. Jo m’havia inclinat per respondre que trobava que, ara per ara, la imatge encara és del tot textual, funciona encara com a text, amb els seus marges, amb la seva càrrega d’estaticitat, parcialitat i mentida. I m’havia recordat de la fotografia que, en el seu moment, havia fet la volta al món i ara, fa pocs dies, havia estat elegida millor foto de la premsa de 2006.
M’estic referint a la fotografia d’aquella colla de joves libanesos que, amb cotxe descapotable i pinta de turistes rics, fotografiaven amb els seus mòvils les resultes de la guerra. Gairebé per unanimitat tots els diaris ens oferiren els comentaris de la divisió del Líban entre cristians rics i musulmans pobres, entre polítiques de minories, i fins i tot de les arrels ètiques d’un conflicte armat.

Ara no diré que aquells comentaris me semblassin erronis. A tot estirar me semblaren exagerats. Recordava i record ben bé la diferència entre els cercles de maronites rics, o no tant, però encara amb les seves cases a la montanya, tal com si fóssim a la Costa francesa, i les barriades mulsumanes, amb runes de guerres de feia vint anys, un descampat amb tots els autobusos de la ciutat cremats de feia decennis, o l’explanada de la Bekaa amb poblets miserables i les més miserables barrraques de l’exèrcit sirià d’ocupació (bé, ells deien de protecció dels immigrants sirians). I constatava també la capacitat de convivència, la voluntat comuna de reconstruir – per enèsima vegada – la seva societat, la cultura que fa poc més de cent anys havia fet possible les primeres propostes d’un islam modern.

Tornem a la foto. Ara ens diuen que en realitat se tractava d’un grup de desplaçats per la guerra, treballadors d’hotel, que havien manllevat un cotxe i anaven a veure què quedava dels seus pisos.

Què ha canviat? La imatge no. El marge? Quin marge? Tampoc el marge de la foto. Possiblement no ha canviat res, perquè els marges són nostres, el comentari a peu de foto reprodueix en cada cas la nostra estructura mental – i ens guardarem bé de que una simple imatge el posi en qüestió!

I el mateix amb els textos. Tota la maquinària hermenèutica que hem inventat és el blindatge de les nostres estructures mentals – i no sols mentals. Ben sovint.

** És el tema de mode, i per molts d’anys!

Si ho he de dir tal com m’ho sent, he de començar per recordar Maria Antònia Salvà, de Sa Llepassa, una de les representants – a les postrimeries – de l’Escola Mallorquina. És la rama menys nacionalista de l’Escola. La que se quedava amb les raolles i els sembrats, amb ovelletes que pasturaven i un cà de possessió fermat a l’ombra del lladoner.

A Mallorca, a les darreries dels 70 i en els 80, hi havia una colla de pintors joves, que sempre vaig considerar els néts de na Maria Antònia. En Miquel entre ells.

A ells també els tiraven els paisatges. Mentres els seus germans de més fortuna se dedicaven a tapar-los de ciment i grava, ells, els artistes, els anaven “deconstruïnt”. La tècnica consistia en pintar aproximadament un caramull de mates i quatre terrossos, i després raspar aquí i allà, fins que tot quedava aplanat i emboirat, i el paisatge l’havies d’endevinar. Entre respades i boires s’esmicolava el món, l’objecte real, i els versos de na Maria Antònia eren engolits per un dels capítols més salvatges del creixement econòmic de Mallorca.

No penseu que ho recordi com el pecat dels altres. A mi m’agradava aquella deconstrucció. Fins i tot la vaig encensar a algun catàleg d’exposició. I encara – ho haviem begut en els estructuralistes francesos -, ens agradava més perquè entre la boira també l’home, la seva figura, se difuminava i s’aplanava en el buit final. Aquells bons al·lots mai saberen dibuixar una figura humana acadèmicament correcta.

Crec que en Miquel no va superar aquella etapa. Mentre ho vengui, pot seguir oferint la seva deconstrucció i les figures esgarrades. Ara – diuen – de davall aigua. Però, a mi, la capella del Santíssim me seguirà semblant un assaig d’un jove de fa trenta anys. A l’altura de la “veió” de la nostra estimada illa. I em tem que de la nostra església.