Observatori

Acab de llegir una primera ressenya sobre el llibre de Benet XVI que tot just ha sortit a la venda. Tracta més de les intencions i circumstàncies, que no ja del contingut. Encara que se refereix a la qualitat professoral de l’autor.

M’ha recordat que això d’escriure una cristologia és gairabé una necessitat de qualsevol professor de teologia que ha dedicat molts anys a la seva tasca. Record el meu professor, ja fa tants anys, el també lul·lista, a més de teòleg, H. Riedlinger. Anys i anys va tenir al teler la seva cristologia. Cada nou article, cada nou llibre, cada nova opinió just insinuada, l’obligaven a refer, a matisar, a retocar. És clar, no la va publicar mai. El professor Ratzinger ho ha aconseguit. Com a regal que s’ha fet i ens fa per celebrar els seus 80 anys.

De moment, però, m’ha cridat l’atenció una afirmació sobre les circumstàncies, que se troba a la ressenya esmentada. Diu la frase sencera: “Allò que és sorprent en aquest Papa, és el fet que ell ha paralitzat l’ala esquerrana de l’Església amb un èmfasi sobre la raó, com poques vegades s’havia donat de forma semblant en la història de l’Església”.

Deixem el matís polític i subratllem l’èmfasi en la raó. I sobre això el primer que s’haurà de notar és de quina raó se tracta. Perquè massa vegades ens quedam encara amb una vella definició de raó, utòpica, cientificista, sense arrels en la història. Ratzinger, pens, ens situa en un altre escenari. La raó de què ens parla és la raó ferida. O millor, la raó sanada, curada dels espants que ha viscut i sobreviscut en el tràgic segle XX. La raó que s’ha reconciliat amb la vida i ha après la compasió com a únic bresol de l’esperança.

Immediatament, però, me ve un segon interrogant: qui té temps avui per atendre aquesta racionalitat? Les seqüeles de les malalties del segle passat són entossudides. Una me sembla en aquests moments molt greu: la ruptura de la solidaritat. Me refereixo a la solidaritat com a actitud col·lectiva, com a criteri públic. El que ara se propaga és el gest individual, a distància, sense contacte. El que la publicitat ens predica quan compram emprant una tarja de crèdit determinada o elegim una tal marca. O la solidaritat mediatitzada a través d’associacions etèries, que ara se destapa que el que feien era engreixar els seus directius. Amb un caldo de cultiu com aquest difícilment podem entrar en dinàmica de raó compasiva.

I tanmateix és l’única sortida. I possiblement una sortida cristològica.

Un temps massa llarg de silenci, me diuen alguns amics. Per a mi és un senyal de la perplexitat de sempre, a estones més greu. I en concret la perplexitat sobre la incomunicació resultant del creixement dels mitjans per comunicar-nos.

Dos símptomes recollits avui mateix de la premsa, via internet. A una banda se queixen que sobre un mateix fet (el judici pel 11-M), on les declaracions són preses en protocol, les versions puguin ser diametralment oposades. Un altre se refereix a un comunicat de la comunitat de la “parròquia roja”, la parròquia de Madrid que ha estat la notícia de la Setmana Santa, on demanen als mitjans de comunicació que els deixin en pau, que els deixin retornar a la seva activitat i a l’acollida de persones que ara s’ha vist interrompuda per l’allau mediàtic. I, segons diu la informació, se queixen d’algunes interpretacions, en to de befa, sobre temes que pertanyen a allò més íntim de la seva fe.

Si això és així… Perquè, escalivats i enganyats tantes vegades, hem de suposar que, no tot, però al manco una part del que ens escriven, guarda alguna semblança amb la realitat. I si això és així… en un cas els mitjans no ens deixen arribar al protocol, i en l’altre han perpetrat la difamació i l’escarni de la dignitat de les persones.

Potser me recomanareu canviar de fonts d’informació. Simplement.