Observatori

** Quasi ho havia deixat anar. Massa entreteniments no m’havien permés dir la meva en aquesta llarga i sorprenent història sobre la missa en llatí. Però avui matí l’aigua ja vessa de la tassa. Ni tan sols en Norberto Alcover, sempre tant mesurat, ha entés de què va la cosa. Vet-aquí el que jo en pens sobre el document vaticà.
**  No se tracta de la missa en llatí. L’objecte del document és exactament allargar la possibilitat d’usar el missal romà en l’edició corregida que publicà Joan XXIII l’any 1962.

Aquesta possibilitat ja havia estat concedida amb anterioritat. Ara se ratifica i s’amplia a altres circumstàncies, fins i tot a les parròquies, sempre amb permís del Bisbe.

L’ús del missal de Joan XXIII implica l’ús del llatí, però també l’observança de totes les altres rúbriques, és a dir les normes sobre el vestit, la posició del celebrant, el calendari, les lectures (que ja no és la continuada), etc.

** El punt “fort” del decret no és, per tant, el possible ús del llatí. Això ja ha estat sempre possible, també usant el missal de Pau VI.

Allò que, en el meu parer, és més notable, és la fonamentació teològica que s’addueix, és a dir la formulació de la doble “lex orandi”. Per parts:

Una norma teològica, que prové dels Sants Pares, ens diu que l’Església prega allò que creu i creu allò que prega. Més tècnicament, que la “lex orandi” i la “lex credendi” se corresponen. La seva harmonia és un signe i una penyora de la unitat eclesial.

El decret de Benet XVI introdueix en aquesta norma teològica una aclaració / amplificació molt important. S’hi afirma que l “ordre de l’oració” pot tenir i té una doble versió, corresponents totes dues a l’únic “ordre de la fe”. O sia, que els dos missals, el de Joan XXIII i el de Pau VI, són igualment la seva expressió fidedigna. Salvat, de totes formes, el fet que, d’acord amb les decisions del Vaticà II, és el missal de Pau VI el que conté “l’ordre de l’oració” que actualitza de forma més adequada l’anunci i la celebració de la salvació en la present situació històrica.

** Per tot això, no crec que s’hagui de dir que la qüestió del document és el llatí. Pens que no hi haurà un creixement disforjo del seu ús, més enllà del que ja se fa.

La qüestió central, en el meu parer, és la pregunta per l’extensió de l’aplicació del principi (si ja podem parlar així) de la duplicitat o multiplicitat d’expressions de l’ordre de l’oració que garantitzin la unitat en l’ordre de la fe. Cap enrera: se podria aplicar a la unitat amb les Esglésies orientals? Cap endavant: se podria aplicar en cultures que fins ara no han estat assumides, com per exemple a l’Àssia?

** El futur no és llatí sí, llatí no. El futur és el coratge de la pluralitat.