Observatori

Vos he de dir que els pocs moments que em puc permetre de televisió els dedic en sa major part als documentals. Avui m’ha tocat un reportatge, crec que de factura alemanya, sobre els nòmades de l’Altai. Una regió mongola, veïnada del desert de Gobi. Terra de molt de fred, muntanyes altes i neu tot el voltant. El fil conductor era la caça amb l’àguila. Una art que vaig aprendre a estimar amb el tractat sobre les aus de caça que escrigué Frederic de Sicília. En la conjunció de caçador i au resulta intrigant esbrinar si és l’au que se torna humana, o és la persona que se recorda animal.

El fet és que els autors del reportatge – ara ve la raó del títol – ritmaren la narració intercalant fragments dels cant de la Sibil·la. De primeres me va sonar com a molt anacrònic – és a dir fora de lloc. Però, després de sentir tres o quatre vegades el ritme punyent vessar sobre l’estepa coberta de neu, acompanyar el vol majestàtic de l’au  ullant la presa o enlairar-se cap els cimals  gelats, vaig percebre que no hi desdeia gens ni mica.

Bé, fins aquí no és res més que l’apropiació d’un espai extern, el desert de l’Altai, amb una idea pròpia, la Sibil·la. Colonialisme, si voleu.  Però, i quan escoltam cantar la Sibil·la, no sentim tanmateix que som posseïts per una certa veu externa? Que entre l’origen de la veu i el cant actual hi ha un espai de temps que ja no ens pertany del tot?

Potser que els conflictes culturals neixin de la voluntat d’esborrar aquests espais. Ens és necessari deixar espais buits, no sotmesos als nostre control, ni al de l’altre. Espais que se resisteixin al desig, sempre colonialista, de la pròpia identitat. Espais no colonitzats on sia sols possible la geografia per consens.

En llegir la notícia sobre el problema amb l’enterrament de musulmans a Mallorca, m’ha vingut al record un sentiment reiterat d’anys enrera. Quan jo encara era jove, adesiara passava arran del cementiri de Palma, pel camí de Ca l’Ardiaca. Quasi a mitjan camí hi havia un portelló, crec que tenia una porta de ferro, i sempre recordava que qualcú m’havia dit: això és el cementiri dels protestants. Clar, amb el to i considerades les altres coses que ens contaven dels protestants, un cert toquet a l’estòmac el sentia cada vegada en passar. Més allà, havien dit, hi enterren els ateus i els suïcides. Sempre m’ho he imaginat ple de cards i romeguers. Després els temps s’aclariren. Les tanques se tomaren i la civilització s’aixemplà un poc més.

Després hi hagué l’intent de deixar a la iniciativa privada, és a dir, al negoci, allò d’enterrar els morts. I un poc més enllà hem vist com prolifera el costum recomanable de la incineració.

És el recorregut de dos camins en la direcció comuna de la nostra civilització. Un, el religiós, que va purificant el cristianisme de tics excloents. L’altre, el social, que fa passes per assegurar a tothom un espai democràtic a partir dels principis més universals de la llibertat i del respecte entre els ciutadans.

Cal tenir-ho present ara i no decidir precipitadament. Tot s’ha de sospesar amb prudència, però el dret a la religió i l’obligació de la ciutadania no poden ésser tractats com un torça braç. Ho hem fet i patit massa vegades.