Observatori

Som un addicte de l’autobús. Per dins Ciutat és la manera més còmoda de desplaçar-se. A mi em dóna, a més, quasi un hora de lectura cada vegada que vaig i venc. I amb la freqüentació, ja se sap, els espais esdevenen familiars. Si un se topa amb persones conegudes, a la segona ocasió la conversa ja va més enllà de la metereologia. Aixìo si la prudència no vos ha fet capficar literalment en el llibre per evitar la xerrada. I podeu sentir, també, com per als altres resulta de familiar trobar-se dins l’autobús. Tot un mostrari. Des de les crí­tiques al govern i als governs, fins als detalls més í­ntims de la vida sexual. Hi és tot.

Ara, això de que volen posar propaganda atea als autobusos de Barcelona, m’ha emprenyat. Com també m’emprenyaria que hi posassen anuncis de torns de quarante-hores.

Reclam un espai públic.

I si és per fer doblers, que pugin deu cèntims el billet o que suprimeixin dues places d’assessors a l’ajuntament.

Fa alguns dies que els diaris parlen d’unes manifestacions del cardenal Martini (ex-president de la universitat Gregoriana, ex-arquebisbe de Milan) i d’un llibre seu de pròxima publicació. Com és usual entre periodistes se destaquen frases crítiques i opcions rupturistes. D’això ja no val la pena parlar-ne. Però davant les referències a Luter, a l’Església pobra, al celibat opcional, al sacerdoci de la dona… irresistiblament sorgeix la pregunta: Per què ara? Per què les bones idees apareixen sempre en els testaments?

Haurem de cercar nom per aquesta sÃíndrome.

En un context de postmodernitat la certesa d’un és (devaluada?) opció pels altres. Anomenau com vulgueu la palanca que ho permet. Son maneres d’afrontar la pluralitat: relativisme, respecte, consens, perspectiva, identitat cultural… El fet és que així­ ho vivim i sobrevivim: la certesa és admissible sempre que la seva pretensió en tengui prou amb l’etiqueta d’opinió. I així­, les certeses d’un, argumentades fins i tot, són pels altres respectables opinions. De fet, ni en el camp de les ciències l’exigència és major.

Me va bé. Diguem, per tant, que és en aquest context on la fe s’haurà  de definir com opció. Això no dispensa d’argumentar-se personalment i d’argumentar públicament. Amb el dret, també, d’exigir que allò de la respectabilitat no sia una exigència unilateral. Vull dir, que les condicions de respectabilitat han d’ésser democràtiques – de la democràcia vera, no de la del joc polí­tic.

Pas a una altra part i reprenc el fil d’ahir. El tall amb la tradició, que operà (exigia) la modernitat, se pot resoldre fent de la tradició una opció. Uep! direu. Amb raó caldrà encendre el llum vermell. La porta pot obrir-se cap a tots els fonamentalismes! Però no. Continuu pensant en aquella opinió argumentada, i estic parlant d’aquella assumpció de la tradició en la línia de Gadamer i els seus complements.

El que més m’interessa és oposar aquesta assumpci de la tradició a aquella lleugeresa de baratillo (o sia la new age) que se construeix una tradició a mida.

L’opció per la tradició s’assembla molt a aquell “creure tot” (que ós una de les marques de ValentÃí Puig a ‘La fe de nuestros padres’). I potser ho podem admetre, sempre i quan aquest creure vulgui comportar-se com opció.

Què en trec de tot això? Que la fe és una opció per una tradició.

I que queden, al manco, dos problemes: Quina és la veritat de la certesa que fonamenta l’opció? i: Com podem pensar la tradició?